Thursday 17 March 2011

En esos días...

Hoy es uno de esos días dónde han pasado cosas un tanto especiales... cosas buenas, pero especiales.
Después de trabajar muchas horas, investigar, pensar, intentar crear, diseñar, leer mucho y enterarme de poco (en proporción a la cantidad leída, claro) ... han aparecido unos pequeños fragmentos de Àlex Rovira que os quiero regalar...

 Con la dosis justa de simpatía, naturalidad y ese punto sarcástico que hace ver las cosas mucho más sencillas de cómo las pintamos...! Disfrutad..!


"Victimitis y sus síntomas: un caso concreto.
Hoy, viaje a Sevilla.
Qué hermosa ciudad.
En la ida, del aeropuerto a casa del cliente, un taxista: cachondo, positivo, simpático, enrollado. ¡Qué gustazo!
En la vuelta: otro taxista, distinto. Comentarios: 'El tránsito está siempre hecho una mierda' + 'Esto del taxi es una mierda' + 'Hace un calor de mierda'. Contabilizada la palabra 'mierda' 9 veces en 18 minutos. ¡Buen promedio!. Diagnóstico: victimitis crónica acompañada de diarrea. Plan de tratamiento propuesto (cuando me bajaba del taxi): déjelo hombre, o póngase pañales... Creo que no me ha entendido."

"Me niego a renunciar a la utopía. Creo que hoy, más que nunca, son necesarios los idealistas sumamente prácticos, los que tocan con los pies en el suelo pero anhelan las estrellas. Pienso que la resignación es un suicidio cotidiano. Creo que cada cuál es responsable, no sólo y evidentemente, de su propia vida, sino de contribuir con su trabajo a una mejora en la vida del otro y a dejar un legado en forma de servicio, paz, salud, bienestar, prosperidad, amor y consciencia."

Monday 7 March 2011

Something Good Can Work

La veritat és que feia massa dies que no passava pel meu blog i haig de confessar que ho necessitava...! Arrel dels últims contactes que vaig tenir amb el món de la moda i el seu bestiari, vaig decidir que un descans m'aniria bé! 
Vaig quedar desencantada i decepcionada... en aquest blog no només es parla de moda, escric del que em ve de gust, però si que és veritat que és una de les meves passions i part de la meva feina; però he arribat a la conclusió que no puc amb la fauna i flora del mundillo... i a vegades penso que no compensa..!
Algú em pot explicar el perquè molts dels professionals o titelles del panorama de la moda que viuen, treballen i respiren a Barcelona (o les seves rodalies) es dediquen a rajar vilment del sector? a mi m'han ensenyat que no és massa intel.ligent tirar pedres sobre la pròpia teulada... es podria escriure un llibre de la quantitat de tonteries que es poden arribar a escoltar en les interminables cues per entrar als desfiles...
S'ha de ser crític, d'acord. Però fent servir el cervell i el sentit comú i no mesurar les coses en funció dels centímetres dels tacons, la quantitat de còctels gratis o els interminables posts als egoblogs que inunden i saturen la xarxa...!!
En fi... l'actitud ha de ser una altra, això segur! està clar que hem de mirar fora i emmagatzemar bones idees però també saber valorar i buscar el talent d'aquí... així que a posar-se les piles!!
Un regalet de dilluns...